En la classe d'avui, 16 de febrer, hem dedicat gran part del temps per a conèixer les pautes de treball per a un dels treballs individuals que hem de realitzar durant el quadrimestre: l'arbre amic. La portada de l'entrada fa al·lusió a aquesta pràctica amb l'àlbum il·lustrat "L'Arbre Generós" ("The Giving Tree") de Shel Silverstein, que serà la pròxima entrada del blog en l'apartat de literatura infantil i juvenil.
El curt, mostra dues perspectives de la vida: la infància i l'adulta. En la perspectiva adulta, observem a un pare que ha de complir amb una rutina laboral monòtona i grisa. El ritme de la ciutat, autòmat i desproveïda de vida. Tot el contrari que el xicotet, inquiet i sempre fascinat pels espais on hi ha colors, en aquest cas un parc i un violinista de carrer.
En l'escola, es troba amb el fre d'un aprenentatge estructuralista de la lectoescriptura i les seues respostes o interessos li fan perdre la seua imaginació a mesura que és renyat pels seus resultats que no copien o reprodueixen una resposta convergent. Una bonica manera de representar la necessitat de pensament divergent i el foment de la creativitat en l'escola, que al final del vídeo hem analitzat lleument citant a l'autor de l'obra "El Elemento" (Grijalbo,2009) .
No és un altre que Ken Robinson, els plantejaments del qual i cites són estesos i reconeguts per a docents i pedagogs per les seues xarrada TED o, com vam veure en Psicologia de l'Educació en primer, amb la seua entrevista en el programa "Redes". El títol del programa era "el sistema educatiu és anacrònic" i la seua frase era qüestionar-se si "l'escola mata la creativitat".
El punt que al meu em va agradar més de "Alike" va ser el moment de la desaparició del violinista: l'últim reducte d'imaginació i color en el curt i la resposta del pare va ser, complir aqueix treball. Aqueixa situació ha de servir-nos a tots, no solament hem de reclamar que es potencie la creativitat en l'educació sinó, lluitar per que no desaparega des de la nostra pròpia pràctica docent. I no solament a l'entorn d'una ciutat, en qualsevol entorn on la mirada de la infància estiga present.
Aquests són els motius pels quals vull ser docent d'aquesta etapa. És alguna cosa exagerat dir que desconfie de la societat que m'ha tocat viure, de la naturalesa de relacions que ens emboliquen de la competitivitat aferrissada, la falta de respecte i solidaritat, ...Aqueixos valors s'han de potenciar des d'edats primerenques, sent la primera baula d'una societat de canvi. L'escola com a motor de canvi. És una bonica utopia, però si no lluites pel que crees, tan solament quedarà tristesa.
I, no sé per què, m'he acordat d'aquesta xicoteta obra mestra de Kunio Kato en 2008, guanyador del óscar a millor curt d'animació. Una preciosa al·legoria que em serveix per a connectar amb la temàtica proposta: moltes vegades ens oblidem dels records de la nostra infància, dels colors, dels riures i de l'emoció primeriza. El que se sent en descobrir i, aqueixa pràctica si no la tenim present com a docents, no sabrem transmetre la passió per viure les primeres coses, alimentar la seua curiositat i deixar-nos sorprendre per ells i elles. Així, que fa falta tornar pel cap alt profund del nostre ésser i retornar aqueixa calor per les xicotetes grans experiències.
No hay comentarios:
Publicar un comentario